Category Archives: Climatologia

Aquests propers dies, entre dia 30 de novembre i dia 11 de desembre, es celebra una cimera de la ONU a Paris, la COP21, centrada en el canvi climàtic. Més enllà de tota la política que pugui dur associada un acte d’aquest tipus el cert és que el tema que es tracta és de màxima actualitat i importància, tant a nivell científic com social.

Avui, dia 29 de novembre, s’han dut a terme distints actes de mobilització per reclamar als nostres polítics que actuïn d’una vegada per totes. Però més enllà de temes polítics avui m’agradaria parlar d’alguns conceptes que consider bàsics i que tal vegada no estan del tot clars.

Per fer-ho, dividiré aquest article en 3 apartats, un dedicat a les certeses, un altre a les incerteses i un darrer a les incorreccions.

Certeses:

1.- El CO2 és un gas d’efecte hivernacle: Es parla de gasos d’efecte hivernacle per referir-se a aquells gasos que provoquen l’escalfament de l’atmosfera quan hi són presents. Mentre que aquests gasos són transparents a la radiació que ens arriba del Sol, no ho són per la radiació que emet la Terra. Aquest fet provoca que part de la radiació que la Terra hauria d’emetre cap a l’espai quedi confinada a l’atmosfera i produeixi un increment tèrmic. Sense la presència d’aquests gasos es calcula que la temperatura mitjana global seria d’uns -18ºC.

Si voleu saber més coses al respecte vos enllaç a la wikipèdia en castellà, que trob que està prou bé.

Efecto_invernadero

2.- Increment en la concentració de CO2: La concentració atmosfèrica de CO2, i altres gasos d’efecte hivernacle, s’ha incrementat durant el darrer segle i actualment s’estan assolint concentracions històriques (es freguen les 400 ppm), amb valors que són molt més elevats que els que hi havia als inicis de l’època industrial, que s’estima eren unes 280 ppm

Enllaç a les dades de l’estació de Mauna Loa – Hawaii, on es prenen mesures de CO2 que es consideren de referència a nivell de l’Hemisferi Nord.

3.- Increment notable en la temperatura global: Paral·lelament a aquest increment en la concentració dels gasos d’efecte hivernacle s’ha produït un increment de temperatura notable, entorn a +0.7ºC durant el segle XX, i que ens està portant a registrar les temperatures més elevades d’ençà que hi ha registres.

Incerteses: (he contemplat tant incerteses sobre el procés en sí com incerteses que alguns utilitzen per desacreditar les projeccions a llarg termini)

a.- Quina serà la pujada de la temperatura les properes dècades?

Per intentar respondre aquesta difícil pregunta el que es fa són pronòstics climàtics amb una gran diversitat de models. A més, es creen distints escenaris “socials” de cara al futur. Com que no es sap quina serà la concentració de CO2 a l’atmosfera per a l’any 2020 (per posar un exemple), es necessiten aquests escenaris per simular el que passaria sota distints escenaris d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.

És a dir, per a cadascun dels escenaris plantejats s’executen les distintes modelitzacions i se n’extreuen els resultats. El resultat és una gràfica d’aquest estil (extreta del darrer informe de l’IPCC), on es pot veure, per a cada escenari d’emissions, un rang de temperatures previst pel futur.

b.- Que passarà amb les precipitacions?

Passa una cosa semblant al que passa amb la temperatura, amb l’afegitó que la modelització de la precipitació presenta algunes complicacions afegides. A més, la distribució regional de les tendències previstes en precipitació no és uniforme a nivell global, trobant extenses àrees en les que es preveu un increment de precipitacions i d’altres en les que es preveu una disminució.

De moment preferesc transmetre la idea que existeix una incertesa elevada en les projeccions de precipitació, però amb una bona coherència entre models que indiquen una més que possible baixada en la quantitat de precipitació entorn del Mediterrani Occidental

c.- Que passaria si hi hagués un succés natural que forcés un canvi climàtic en la direcció oposada?

Es de sobra conegut que grans erupcions volcàniques o canvis importants en la radiació solar poden conduir a descensos importants de la temperatura global. En el cas de les erupcions volcàniques es parla en la majoria de casos de descensos que es donen durant un breu període de temps (2-3 anys com a molt) per tornar després a una situació normal. El cas de la radiació solar ja és més complicat.

La Petita Edat de Gel és un període bastant més fred que l’actual i bastant recent (es va acabar a finals de s.XIX) que sembla que va ser causat per una mescla de factors, entre les quals hi destaca una més que probable disminució en la radiació solar que arribava a la Terra.

Les projeccions climàtiques es construeixen assumint que la radiació solar que arriba a la Terra es mantendrà constant en el temps, o amb variacions cícliques derivades dels cicles d’11 anys.

L’ocurrència d’un descens sobtat significatiu en la radiació solar sembla ser quelcom improbable, tot i que circulen articles dins la literatura científica que parlen d’aquesta possibilitat. Què passaria en aquest cas? Hi ha estudiosos que diuen que el que passaria és que un probable refredament d’unes poques dècades quedaria emmascarat dins un procés d’escalfament global com un període d’estabilitat en les temperatures per a continuar després amb la pujada.

d.- Què passaria si s’aturas la corrent de l’Atlàntic Nord?

Hi ha qui defensa que amb la fusió de gel de Groenlàndia podria arribar a aturar-se la corrent d’aigües temperades que arriba al nord d’Europa (la coneguda com a corrent de l’Atlàntic Nord), el que provocaria una baixada en la temperatura en aquesta regió.

Pel·lícules com “El dia de demà” van un poc en aquesta línia, imaginant successos catastròfics tipus arribada d’una glaciació com a efecte no previst de la pujada actual de les temperatures. Ja sabem que als directors de cinema els successos catastròfics els hi agraden molt, i a vegades es passen de frenada amb les situacions que plantegen.

La Terra ha experimentat qualque succés semblant, com el Younger drias, on un període càlid a finals d’una glaciació acaba sobtadament amb un període molt més fred. Existeix una incertesa important en quina va ser la causa directe d’aquest succés, i a més, la possibilitat real que la corrent de l’Atlàntic Nord s’aturi, sembla, a dia d’avui més baixa que en el passat, ja que la disponibilitat de gel continental (el que realment podria provocar un succés d’aquest estil si es fongués de manera sobtada) és molt més baixa ara que en el passat.

Incorreccions: 

1.- El CO2 NO és un gas contaminant, és un gas d’efecte hivernacle.

2.- El canvi climàtic no té res a veure amb tsunamis ni terratrèmols

3.- La major font actual de pèrdua de biodiversitat és la pèrdua d’ecosistemes, no el canvi climàtic.

La primavera climatològica es va acabar dia 31 de maig, per donar pas a l’estiu, que al mediterrani, ja ho sabem tots, es caracteritza per temperatures elevades i una pluviometria molt baixa.

Enguany, la sequera estival s’ha avançat a la primavera, i els mesos d’abril i maig foren molt mals plovers. De fet, basta pegar una ullada a SPI a 3 mesos per veure que el conjunt de març-abril-maig va ser menys plujós de l’habitual a les Illes, però no només en aquesta part del territori, sinó que gran part de la Península Ibèrica també ha patit aquest dèficit de precipitacions.

A més, és important recordar l’episodi de calor tan important que varem patir a principis de mes de maig, que sobretot va afectar a la Península, però que a les Illes també va deixar valors de temperatura impropis per l’època de l’any, amb un registre de 40,6ºC a Sóller.

Pels propers mesos, les prediccions estacionals d’AEMET veuen com a escenari més probable unes temperatures més elevades de l’habitual per l’època (probabilitat del 40%), amb precipitacions lleugerament per damunt la mitjana.

En quant a les precipitacions és important tenir en compte que JJA és el trimestre més sec a les Illes, i que les pluges són, climàticament, de poca entitat. Per tant, una predicció de pluges per damunt la mitjana no té perque significar que plogui molt, simplement.

Per acabar, m’agradaria adjuntar una imatge elaborada per la Direcció General de Recursos Hídrics i que ens permet visualitzar l’evolució de les reserves d’aigües subterrànies a Eivissa durant els darrers 10 anys.

Al mes de maig les reserves es trobaven al 42% de la seva capacitat. Un valor gairebé idèntic al de l’any passat a la mateixa època de l’any, i que es correspon amb els dos valors més baixos dels darrers 10 anys per a un mes de maig. L’any passat, amb el pas de l’estiu les reserves varen arribar a caure fins a un 24-25% .

Convendrà seguir atents a l’evolució de les reserves hídriques durant els propers mesos.

La semana pasada vivimos un episodio de calor excepcional, en el que se superaron diversos récords históricos para un mes de mayo. En las Islas Baleares destaca como valor más destacable los 40,6ºC de Sóller, pero fueron muchos los puntos de la geografía española que superaron el umbral de los 40ºC, alcanzandose, por ejemplo, los 44,4ºC en Carcaixent (Valencia – dato AEMET).

Aunque se tenga la tentación de calificar este episodio como ola de calor, este termino se reserva para episodios de calor extremo que superan claramente los valores típicos de la época más cálida del año, y que además se prolongan en el tiempo. En concreto, se tienen que dar 3 o más días con temperaturas máximas superiores al percentil 95 de las temperaturas máximas de julio y agosto para el período 1971-2000 (definición de C.R. Ballesteros adoptada por AEMET. Artículo disponible en divulgameteo)

Ordenando de mayor a menor las temperaturas máximas de julio y agosto, las temperaturas máximas de los 3 días en cuestión tienen que quedar ubicadas entre el 5% de los días más cálidos, no del año en concreto, sinó del período global 1971-2000.

En el epiosido de la semana pasada no se llegaron a cumplir las exigencias de ola de calor. Sin embargo, sí que se trata de un período extremo, en el que se marcaron nuevos récords de temperatura para un mes de mayo.

Fuera de la temporada estival se pueden producir episodios de calor extremo, que sin llegar a cumplir con los criterios de ola de calor sí que pueden producir efectos importantes en el medio natural. Tal vez se trate de episodios en los que la actividad cotidiana de las personas no se vea afectada de manera directa por las temperaturas alcanzadas, pero sí que pueden provocar, por ejemplo, pérdidas importantes en cosechas agrícolas (por temperaturas anormalmente altas que los cultivos no están preparados para soportar), grandes incendios forestales fuera de la temporada estival (el incendio forestal de la Vall de Ebo puede ser un ejemplo de esto), afectación en bosques por una evapotranspiración extrema…

Soy de la opinión que, científicamente hablando, la calificación o no de un episodio como “ola de calor” no es lo único importante. Sino que tendríamos que intentar trasladar el foco de atención hacia la ocurrencia de episodios de temperaturas máximas extremas, que pueden darse en julio-agosto, pero también en enero, y que el hecho de que las personas no notemos un calor excesivo no significa que no tenga efectos graves en nuestro entorno.

Davant les prediccions que parlen d’una entrada d’aire fred molt important, i que ja comentàvem ahir, AEMET ha emès una nota especial parlant de la possibilitat de que s’acabi donant una onada d’aire fred, que simplificant-ho excessivament, seria un episodi suficientment perllongat en el temps de temperatures extremadament baixes.

Es sol emprar un període mínim de 3 dies per poder parlar d’onada d’aire fred (o de calor) i pel que fa a temperatures extremadament baixes hi ha una gran diversitat de criteris, tot i que a Espanya es sol aplicar el criteri definit per César Rodríguez Ballesteros d’establir un llindar de temperatures inferiors al Q05. És a dir, assolir temperatures que en una climatologia quedin entre el 5% de temperatures més baixes que es donen en aquella estació.

Però tampoc basta que aquestes condicions es donin 3 dies en una única estació, sinó que ha de tenir una determinada representativitat geogràfica. El mateix César Rodríguez Ballesteros proposa un llindar del 10% d’un conjunt d’estacions meteorològiques d’Espanya que ell proposa. En aquest aspecte discrep lleugerament, ja que soc de l’opinió que més que regionalitzar per nombre d’estacions s’hauria de fer per una superfície determinada. A més, existeix un decalatge temporal entre diversos indrets del territori (com per exemple les Illes i la Península) que complica encara més aquesta qüestió.

Sigui com sigui, tenim per davant un episodi de fred rigorós, però serà onada de fred? La determinació exacte de si ha estat o no onada de fred s’haurà de fer al final de l’episodi, no abans, ja que a hores d’ara només es compte amb una predicció, no amb una certesa de les temperatures que s’assoliran, i per tant, difícil és determinar si s’assoliran o no els llindars necessaris.

Als mitjans de comunicació sentirem a parlar molt que dimecres farà un fred rabiós. I sí, a les Illes de fred en farà, i qualque persona tendrà molt de fred, però d’altres trobaran que no és per tant. Aquesta entrada freda (de moment ho anomenaré així) farà que nevi a la Serra (i a més és probable que per damunt de 1000m d’aquí a una setmana hi haurà uns gruixos més que destacables), i també podria caure qualque flòbia fora de l’àmbit estricte de la Serra.

És més, a la predicció s’intueix qualque moment en què podria caure qualque ruixat de calabruix o neu granulada, que cauria a qualsevol cota, i que per tant, podria deixar un paisatge blanc a qualque indret.  I ja sabem d’altres entrades fredes que és molt comú que això passi.

Però és que la situació a les Illes no s’acaba dimecres, sinó que comença dimecres. Els mapes indiquen una elevada possibilitat (que jo trob bastant coherent) de que l’episodi es perllongui durant 6-7 dies, amb alts i baixos de fred i de precipitació, però que ens obligaran a seguir ben d’aprop la situació meteorològica (tant en temps real com en la previsió).

Se que no vos ha quedat clar si nevarà o no al vostre poble. Vos promet que si ho sabés vos ho diria, però el que vull transmetre són 2 coses:

1.- Per parlar d’onada de fred haurem d’esperar que l’episodi hagi acabat, per poder fer un estudi comparatiu de les temperatures assolides amb les temperatures històriques.

2.- Tenim davant una entrada freda que sembla que es podria perllongar durant 6-7 dies, i que du associada una gran incertesa en la predicció d’un moment concret, i que per tant, ens haurem de dedicar a fer prediccions a curt termini i especulacions a mitjà.

Dando la vuelta de rigor en Twitter para ver que se cocía en el mundo de la meteorología he visto que @crballesteros (César Rodríguez Ballesteros en la vida real) ha colgado unos mapas climáticos muy interesantes de la España peninsular y ambos archipiélagos.

Los mapas en cuestión son cartografias estatales de la clasificación climática de Köppen para 3 períodos de referencia disintos (1961-1990, 1971-2000 y 1981-2010), con datos de la Guía Resumida del Clima de España elaborado por AEMET, con datos de 86 estaciones de la red principal de AEMET (consultable en Guia Resumida)

El interés de dicha cartografía es doble. Por un lado está la caracterización en sí misma, y por otro lado, al tener datos de 3 períodos de referencia distintos, permite comprobar si se ha dado alguna evolución.

En primer lugar se hará un análisis de los climas que aparecen en el territorio nacional, para después realizar una comparación entre los 3 períodos. Para ello, se adjunta en primer lugar el mapa que se corresponde al último período de referencia (1981-2010)

Para el conjunto del territorio nacional, los climas que aparecen son los de tipo B (secos), C (templados) y D (fríos).

Los climas de tipo B hacen referencia a climas secos en los que la precipitación es inferior a la evapotranspiración potencial, estimada a la hora de usar la clasificación de Köppen como 24 veces la temperatura media anual.  En España se encuentran tres subtipos

• BW: Desierto. Cuando la precipitación es inferior al 50% de la evapotranspiración potencial. Se da sólo en Fuerteventura y Lanzarote.
• Bs: Estepa. Precipitación que oscila entre 50-100% de la evapotranspiración. En España existen amplias zonas en las que esto sucede,

Mientras que el clima BW aparece sólo en Fuerteventura y Lanzarote, el Bs aparece en amplias zonas que se concentran en el SE peninsular, el valle del Ebro, Castilla La Mancha, archipiélago canario y algunas localidades del sur de Mallorca y Pitiusas. En función de si la temperatura media anual es superior o inferior a 18ºC distinguimos entre:

• Bsh: Estepa cálida (T media anual > 18ºC). Tiende a concentrarse en el litoral SE peninsular, apareciendo también en el litoral valenciano y de algunas islas de las Canarias.
• Bsk: Estepa fría (T media anual < 18ºC). Amplias zonas del SE peninsular, así como amplias zonas de Castilla La Mancha y valle del Ebro. En Canarias, a medida que se gana altitud la temperatura media anual va descendiendo, y existe un límite en el que se pasa de clima Bsk a Bsh.

Sin embargo, son los climas tipo C los que más superfície engloban, además de ser los más numerosos en cuanto a número de subtipos que podemos encontrar en España. Se trata de aquellos climas en que:

• Precipitación es superior a la evapotranspiración potencial
• T media del mes más frío es inferior a 18ºC y superior a 0ºC
• T media del mes más cálido es superior a 10ºC

En función de la época en la que se dan las precipitaciones, en España aparecen dos subtipos de este clima. Los Cs y los Cf. La s indica la existencia de una época seca en los meses más cálidos del año, mientras que la f indica ausencia de época seca. Por lo tanto, los climas de tipo Cs serían aquellos asimilables al clima mediterráneo.  Además de la presencia de época seca, se distinguen 3 tipos de Cs en función de las temperaturas de los meses más cálidos y más fríos.

• Csa. Verano caluroso con temperatura media del mes más cálido superior a 22ºC.
• Csb. Verano templado con temperatura media del mes más cálido inferior a 22ºC y temperatura media superior a 10ºC en más de 4 meses al año.
• Csc. Verano templado con temperatura media del mes más cálido inferior a 22ºC y temperatura media superior a 10ºC en menos de 4 meses al año. (Cuando no aplica ni Csa, ni Csb)

Para el clima Cf también existe esta distinción, quedando:

• Cfa. Verano caluroso con temperatura media del mes más cálido superior a 22ºC.
• Cfb. Verano templado con temperatura media del mes más cálido inferior a 22ºC y temperatura media superior a 10ºC en más de 4 meses al año.
• Cfc. Verano templado con temperatura media del mes más cálido inferior a 22ºC y temperatura media superior a 10ºC en menos de 4 meses al año. (Cuando no aplica ni Cfa, ni Cfb)

El clima Cs es el más ampliamente extendido en España, mientras que el clima Cf (sin época seca) se encuentra restringido al norte peninsular, extendiéndose por la cordillera Ibérica y Pirenáica. Mientras que en zonas litorales de Galicia y mar cantábrico la presencia de Cf se relaciona con el paso de frentes incluso durante los meses de verano, en la Ibérica y los Pirineos su presencia tal vez se tenga que relacionar con las tormentas veraniegas.

Dentro de las regiones dominadas por el clima Cs, el Csa domina en el centro-sur de la Península Ibérica y Baleares. En estas zonas, el Csb aparece ligado a las zonas montañosas, que son los enclaves en que la temperatura veraniega se mantiene más fresca (por debajo de los 22ºC). En cambio, en la mitad norte peninsular el clima Csb es el que domina amplias zonas, apareciendo sólo algunas zonas centrales de la cuenca del Duero y litoral catalán como Csa.

Dentro de los climas Cf, el Cfb es el que domina, dominando prácticamente todas las regiones que hemos citado cuando describíamos la presencia del clima Cf. Sin embargo, en el entorno del valle del Ebro, aparece el Cfa.

Los climas fríos (D) son climas minoritarios en España, que aparecen siempre vinculados a las zonas más montañosas, ya que la temperatura media del mes más frío tiene que ser inferior a 0ºC (el autor de los mapas me indica que usa la variante Köppen-Geiger, que usa el límite de 0ºC y no de -3ºC) , manteniéndose la del más cálido por encima de los 10ºC.  Si procede, ahondaremos en la descripción de los distintos subtipos en la comparación.

Terminada la descripción climática para el período de referencia 1981-2010 pasamos a analizar las diferencias entre los distintos períodos. Para ello, adjuntamos los 3 mapas en orden cronológico:

Pasamos a enumerar los grandos cambios que se pueden observar.

– Incremento sustancial de la superfície caracterizada por un clima Bsk en el Valle del Ebro, a costa de una disminución importante del Cfa. Es decir, en una área cada vez mayor de la cuenca aragonesa del río Ebro la precipitación total anual queda por debajo de la evapotranspiración potencial. Este cambio puede deberse a dos motivos fundamentales, disminución de la precipitación o incremento en la temperatura (que lleva aparejado un incremento en la evapotranspiración potencial).

– Oscilación climática entre Cfb y Csb en la provincia de Palencia, zonas de Burgos y sur de Cantabria. En 1961-1990 amplias zonas de estas regiones tienen un clima Csb, que pasa a Cfb en 1971-1990, para pasar de nuevo a Csb en el 1981-2010. El cambio se produce debido a la oscilación de la época seca, mientras en el primer y último período se considera la presencia de período seco estival, en 1971-1990 este período seco se consideraba ausente.

Estamos ante un caso que de oscilación de precipitación estival. Hablar de disminución se me hace complicado, al existir en 1961-1990 una distribución climática muy parecida a la actual.

– Transición de Csb a Csa en amplias zonas de Castilla y León. Sobretodo en el sur de esta comunidad, el clima Csb padece una transición a Csa. Es decir, el mes más caluroso ha pasado de tener una temperatura media inferior a 22ºC (Csb) a tener una temperatura superior a 22ºC (Csa)

– Extensión del clima Cfb en la costa oeste de Galicia. Mientras que en el primer período el clima Csb dominaba esa zona, actualmente el Cfb es el clima que domina ese entorno. Dicho cambio se produce por la desparición de la estación seca como tal.

– Incremento del área considerada como estepa cálida (Bsh) en el sureste peninsular, disminuyendo el área de estepa fría (Bsk). Mientras que en el primer período (1961-1990) el dominio de la estepa fría (Bsk – con temperatura media anual inferior a 18ºC) era claro, en la actualidad la estepa cálida (Bsh – con temperatura media anual superior a 18ºC) ocupa cada vez un ámbito territorial más extenso.

Al mismo tiempo, la estepa fría (Bsk) va incrementando su importancia en Castilla La Mancha, dónde ha pasado de tener una presencia testimonial a ocupar extensiones considerables.

Para finalizar (y pido disculpas por la extensión) me gustaría acabar con unos breves comentarios respecto a los cambios que se producen.

Al establecerse unos límites fijos entre unos climas y otros es de esperar que ante una subida generalizada de las temperaturas y/o disminución de las precipitaciones, las primeras regiones que realicen la transición de un clima a otro sean aquellas que estén más cerca del límite estricto entre distintas tipologías.

La transición u oscilación de territorios de pequeñas dimensiones se podría explicar por cambios muy poco significativos en los valores de temperatura y/o precipitación. Por ejemplo, una estación caracterizada como Bsk con una temperatura media de 17,9ºC pasaría a Bsh con una subida de sólo 0,2ºC, lo que ya haría superar el límite de 18ºC.

Ahora bien, en el caso que nos ocupa hay amplios territorios que padecen transiciones hacia más cálido o menos lluvioso, lo que nos tiene que hacer pensar en diferencias que van más allá de unas pocas décimas de grado.

Lo primero que se me viene a la cabeza es la desaparición del período de referencia actual de los años ’70, que se caracterizaron por ser una década fría en gran parte de España. Además, esta década ha sido sustituida por la que va de 2001 a 2010, época en la que se encuentran la mayoría de los años más calurosos de la serie. Por tanto, sustituimos una década “fría”, por otra de “cálida”, lo que puede dar como resultado los cambios que aparecen en el mapa.

Durant la nit de Cap d’Any a alguns indrets de les Illes hi han caigut petits ruixats. A Porreres han estat 2,3mm i a Sineu 1,6mm (dades AEMET).

Climatològicament es dóna la curiositat que aquesta precipitació, tot i haver caigut ja dins l’any 2015, computa com a precipitació de l’any 2014. Resulta que el dia pluviomètric no es correspon exactament amb un dia natural, sinó que va de 08 a 08 hora solar. Això significa que, pluviomètricament, dia 1 de gener comença dia 1 de gener a les 08 hora solar (09 hora oficial) i acaba dia 2 de gener a les 07.59 hora solar (08.59 hora oficial).

Aquest fet un tant estrany prové de l’època en què només hi havia pluviòmetres manuals, i la lectura es feia a primera hora del matí. Heu de pensar amb les distintes complicacions que poden aparèixer a l’hora de fer les lectures manuals a les 00h, quan molta gent dorm o té més complicacions per a desplaçar-se fins a l’indret on té el pluviòmetre.

Actualment, quan consultam a través de la xarxa dades pluviomètriques d’estacions automàtiques, la precipitació del dia sí que es correspon amb el dia oficial, ja que els pluviòmetres automàtics funcionen de manera autònoma i es poden programar per acumular la precipitació en els períodes que ens interessin.

Per tant, a l’hora de comparar les dades pluviomètriques de les xarxes manuals i automàtiques, aquest és un fet que s’ha de tenir en compte.

A pocs dies d’iniciar la primavera astronòmica és un bon moment per pegar una ullada cap a l’oceà Àrtic i veure quines són les condicions actuals pel que fa a superfície coberta de gel.

Segons el National Snow Data & Ice Cover (NSDIC), aquest és el mapa de cobertura de gel a dia 13/03/2014.

En blanc apareix la cobertura de gel, i en taronja la mitjana pel període 1981-2010. Ja a primer cop d’ull es pot veure com l’extensió de gel és inferior a la mitjana, fet que s’aprecia millor a la següent gràfica, on s’hi pot veure l’evolució temporal de la cobertura de gel a l’oceà Àrtic per a distints períodes temporals:

– blau: la temporada actual (2013-2014),

– verd: la temporada 2011-2012.

– línea gris: la mitjana pel període 1980-2010

Podem veure com actualment, a mitjan mes de març, la cobertura de gel està entorn dels 14 milions de quilòmetres quadrats, quan la mitjana és de més de 15. A més, es troba a la part baixa de l’àrea sombrejada en gris, el que ens indica que es tracta d’un valor que es pot considerar extremadament baix.

La comparança amb l’any 2011-2012 no és casual, i és que durant l’estiu de 2012 va ser quan la cobertura de gel de l’oceà Àrtic va marcar el mínim valor durant el darrer trentenni.

Un indret de l’hemisferi nord on s’hi aprecia una mancança important de superfície coberta de gel respecte a la mitjana és la Mar Bàltica.

A les següents imatges hi apareix la situació actual (a 10/03/2014) de la Mar Bàltica, tant pel que fa a temperatura de la mar (en colors blavosos) com a la gruixa de la superfície gelada (en gris). S’ha de comparar amb la imatge de la dreta, on hi apareix la situació que seria normal per aquesta mateixa data. 

Font: http://en.ilmatieteenlaitos.fi/

Com s’observa, els color gris ocupa una extensió notablament superior de la imatge de la dreta. És a dir, la cobertura de gel actual, està molt per sota de la mitjana.  En condicions normals, gairebé tot el Golf de Bòtnia, el de Finlàndia i el de Riga estarien coberts de gel, amb una gruixa per damunt dels 20 cm, mentre que actualment hi domina l’aigua en estat líquid, amb una temperatura entre +1ºC i +3ºC.

A aquesta situació actual s’hi arriba després d’un hivern amb abundants entrades fredes al continent americà i mancança de les mateixes a Europa.